Viva Las Vegas

Viure estressat als EUA també té les seves coses bones: quan agafes les vacances, per curtes que siguin, les agafes amb ganes. Amb moltes ganes.

Així que, sense pensar-t'ho gaire, et lies la manta al cap i et compres un bitllet d'avió a algun dels destins turístics als que mai haguessis dit que viatjaries i que, ara, per aquelles casualitats del destí, tens a tocar dels dits.

Fa uns mesos, gairebé a principi de curs, vaig estar a Washington. Hi vaig anar amb uns quants profes com jo, un grup d'amics improvisats que s'han embarcat en aquesta bogeria que està resultant ser mestre a Amèrica.

Washington és una ciutat que val la pena visitar, monumental i petita a la vegada, amb un estil europeu que als expatriats com nosaltres ens acosta una mica a casa. I més si vius a Houston, que no deixa de ser un polígon industrial de mides descomunals! Sí, és cert, amb un munt d'activitats i molta vida, no cal negar-ho, però un polígon industrial massiu, al cap i a la fi. Així que, quan veus transports públics i gent que camina pel carrer, sense necessitat d'agafar el cotxe per anar a comprar el pa, gairebé se't salten les llàgrimes de l'emoció.

Però Washington ja queda lluny i va ser un viatge de tres dies a començaments de curs. Les bateries no estaven del tot esgotades.

Aquest cop les piles estaven al mínim i el "break de Thanksgiving" ha arribat just a temps. Ha estat un pont de cinc dies (tres lectius i el cap de setmana) però els he aprofitat com si fes anys que no feia vacances.

Poc ens va importar a la Cristina, a l'Alberto i a mi mateix, que les festes d'Acció de Gràcies siguin l'antesala de l'esperit nadalenc. És a dir, festes de guardar, que s'han de compartir amb la familia i els amics i on cal recordar i agrair les coses bones que ens dóna la vida. Primer, perquè nosaltres no tenim familia aquí i, segon i encara més important, perquè les coses bones que ens dóna la vida ara mateix són cinc dies de vacances. Així que, bitllets d'avió i cap a Las Vegas, que hi falta gent!

De fet, dubto que quedés cap mestre espanyol a Houston aquests dies. Tots ens vam anar repartint en grups més o menys organitzats per anar a conèixer món. Un parell cap al nord, els més valents, que van anar al Canadà. Altres al sud, a gaudir de les platges del paradís que és Belice. Fins on jo sé, Washington i New York van ser algunes de les altres ciutats afortunades, però segur que hi van haver molts més llocs i paisos escollits.

El destí era el menys important. El que calia era sortir de casa, oblidar-se de la rutina diaria de l'escola americana, de les files perfectes i inmaculades, gairebé en formació militar, de les cues de nens per anar al bany amb un llibre de contes a la mà, de murs de paraules i de mini-classes de 15 minuts. El que calia era gaudir, desconectar, trencar amb allò que ens estressa i es torna monòton i llarg com un dia sense pa ni pepsicola. Algú coneix algun lloc millor per fer-ho que Las Vegas? Si existeix, a mi, en aquell moment, no se'm va acudir.

Las Vegas és un lloc surrealista. És un parc d'atraccions gegant creat al bell mig del no res, on et pots trobar una muntanya russa al mig del carrer, un imitador d'Elvis decrèpit o un Michael Jackson clavadet a l'original ballant en una cantonada qualsevol. No cal sortir de la ciutat per conèixer món: torre Eiffel, Venècia amb els seus canals i gondolers i, fins i tot, una piràmide d'Egipte són algunes de les meravelles que et pots trobar caminant pel centre, separades totes elles per no més de 2 km de distància. Es tracta d'una ciutat artificial, magnífica i decadent a parts iguals, on màquines escurabutxaques i sexe (que es respira per tot arreu però que s'amaga ocult en la doble moral americana) han conquerit tots i cadascun dels racons que les atraccions hoteleres els han deixat disponibles.

Els que em coneixeu ja sabeu que no sóc gaire ludòpata jo, però en tots aquests dies vaig fer un esforç econòmic i em vaig gastar 1 dòlar al casino (que em va durar uns 3 segons aproximadament i que em va recordar molt gràficament perquè no m'agraden les apostes... je, je, je).

A cap dels tres mosqueters que ens vam ajuntar en aquest viatge, L'Alberto de Madrid, la Cristina de Màlaga i jo, no ens van gaire les maquinetes de joc (sort per mi, perquè sinó m'hagués avorrit molt). Així que, tenint el Gran Canó del Colorado tan a prop, no ens vam poder resistir de fugir de l'espectacle artificial de la ciutat i endinsar-nos a l'espectacle 'non-handmade' que ens oferia la natura.

Quatre hores de viatge en cotxe més tard, et plantes en un dels parcs naturals que has de visitar almenys un cop a la vida. El Gran Canó és espectacular, gegant, inmens i molt acolorit. I el riu Colorado de colorado no en té res, es marró com el Llobregat quan arrossega sediments els dies de pluja (però el riu Colorado sona millor que el riu Marró, és tot una qüestió de màrketing). Bromes a part, el que si que son vermells són els canons, la terra roja i de colors verdosos, taronges, grocs i ocres de les muntanyes que els envolten, i que fan que la visió que en tens de tot plegat sigui única.

Malgrat tot, en el meu cas particular, em va impressionar menys del què esperava, segurament perquè els westerns i les pel.lícules més modernes me l'havien pintat encara més gran, més vermell, més espectacular. Però no us enganyaré, a mida que passen les hores i t'acostumes a l'indret, val a dir que et vas encongint, les parets de roca comencen a semblar-te més i més grans i tu et sents cada cop més i més minúscul. Sens dubte, després de la mini-decepció inicial, te n'adones que es tracta d'una de les imatges naturals, com el glaciar Perito Moreno o les catarates de l'Iguazú, a l'Argentina, més sobrecollidores que has vist mai.

Em va mancar alguna excursió pel parc, en la que recórrer els pedregosos i secs camins sense pressa, contemplant la magestuositat de les parets de roca pelada dibuixant reflexes de mil colors mentre són banyades pels rajos del sol. Em va faltar quedar-m'hi a dormir, una nit al ras, amb una foguera improvisada i un cel estrellat d'estiu esperant a ser contemplat fins que se'm tanquessin els ulls. Però no va poder ser. Fotia un fred que pelava i ni jo, ni tampoc els meus companys de viatge, vam tenir la moral i voluntat suficients per emprendre una aventura d'aquesta magnitud.

Hi tornaré. M'ho apunto a la llista de coses pendents, aquella que em guardo en un calaixet del cor i on m'hi escric les excuses que m'he de dir a mi mateix per tornar a aquells llocs que m'han enamorat...