Viviendo deprisa

Viviendo deprisa. Ese es el estribillo de la canción que Alejandro Sanz le podría haber dedicado a todos aquellos que, durante algún tiempo, algunos más y otros casi un suspiro, viven alejados del que una vez consideraron su hogar.

Y es que, cuando vives lejos de casa, te parece que el tiempo pasa mucho más deprisa. Te parece que cuando te vendieron el billete de avión para cruzar el charco caíste de bruces en el timo de la estampita y, sin avisarte, te colaron una cláusula en la letra pequeña del contrato que, con el paso de los meses, te has tenido que comer con patatas: "Señor viajero, sepa usted que el tiempo es relativo (ya lo dijo Einstein, líbrenos de todo mal, amén) y que éste transcurre proporcionalmente más rápido cuanto más lejos se encuentra usted de su punto de partida".

Dicen los sabios que el hogar es donde el corazón está y, en mi caso, mi corazón está a muchos miles de kilómetros, en un rincón del mundo que huele eucaliptos en las tardes de verano, a paella los domingos, a labios dulzones y a pintura de colores en las paredes de la habitación del niño que aún llevo dentro. Y por eso, supongo, mi tiempo lejos de casa avanza muy deprisa, tanto que casi me da vértigo.

Los días vuelan y parece que los devora el calendario. Y eso asusta, Y mucho. Porque cuando se echa de menos todo da un poco más de miedo. Cuando se vive deprisa las grietas parecen abismos y las sonrisas viajan en abrazos que nunca llegan. En la vida del viajero del tiempo relativo los colores son más grises y, sin quererlo, te vuelves más egoísta, aunque te pese reconocerlo. Porque no quieres que ese tiempo que vuela para ti pase en absoluto para ellos, para los que amas, para tus amigos. No quieres perderte nada. No quieres que se te escape el tiempo que has pasado lejos.

Por eso, cuando vives deprisa y empiezas a echar de menos, no te queda otra que cerrar fuerte los ojos, respirar bien hondo y rezar para que, cuando regreses al punto de partida, el tiempo se invierta y, ahora que vas a estar cerca, el muy capullo se dedique a pasar tan lento que te canses de saborear el olor a eucaliptos durante las tardes de verano, a paella los domingos y a los labios dulzones en esa habitación con las paredes salpicadas de colores.

Llença't!

Poc a poc, no saps ben bé com, ni quan, ni per què, aquell que estava estirant de la corda que tenies lligada al coll i que gairebé t'estava escanyant, sembla que ha començat a perdre la força i sents que, mica en mica, tornes a respirar amb certa normalitat.

Arriba un dia en que et preguntes què ha canviat. Si t'has fet més fort, més àgil, més eficient o simplement t'has adaptat al sistema i, la veritat, és que no saps què respondre a la teva pròpia pregunta. La sensació que tens és que has patit una espècie de metamorfosi i que, d'alguna manera, has après a autogestionar-te, tot i que, en el fons, saps que no tens ni la més remota idea de què fa que ara puguis plegar de la feina a una hora normal i vegis els dies d’un color molt menys gris. No és que el volum de feina hagi baixat (això sembla impossible) sinó que hi ha moltes coses a les què ja no dones importància. Primer, perquè no la tenen i, segon, perquè ningú altre els la dona i no vols ser l'únic passerell que es deslloma treballant en va. Literalment, hi ha certes coses que te la suen, i altres que saps que has de continuar fent de cara a la galeria, no fos cas que tinguessis una visita inesperada del teu avaluador i t'agafés amb els pixats al ventre.

Perquè aquí, ser mestre, és una perfomance contínua. Des del primer minut de partit entres a formar part d'un show gairebé hipòcrita en el que has d'aprendre a interpretar un paper protagonista que estigui a l'alçada d'una menció d'honor en una fictícia cerimònia d'entrega dels Óscars educatius. El problema és que, quan comença la pel·lícula ningú et diu de què va el partit i quan, ja ben entrada la segona part, te n'adones de que t'has de convertir en l'Anthony Hopkins de torn, ja t'han colat tres o quatre gols en pròpia porta. Això sí, si aconsegueixes encaixar els cops i remuntar el partit, i les teves actuacions arriben a ser dignes del paladar del teu avaluador i de la seva colla, miraculosament, comences a viure tranquil. Llàstima no haver-ho descobert abans, penses.

Això, sempre que el director no es jubili inesperadament a mig curs i que, amb ell, trontollin totes les peces de l'equip directiu com les fitxes d'un dominó gegant que estava esperant que algú els donés un copet per començar a caure una darrera de l'altra. Sin comerlo ni beberlo, de sobte, et veus de nou amb la obligació de tornar a representar la pel·lícula des de la primera escena, sempre amb els mateixos actors però ara, amb un públic completament nou. Només esperes que, si la pel·lícula va tenir una bona crítica la primera vegada, com a mínim sigui prou bona per arribar al juny sense massa entrebancs en aquesta segona versió.

I, mentre esperes que arribi el dia en què el nou avaluador entra a veure el teu espectacle i creues els dits per a què li agradi, te n'adones que el temps passa volant i que fa dos mesos estaves a passant els nadals a Cancún, a l'ombra d'una palmera, acompanyat per Ella, l'única persona amb qui realment compartiries aquesta aventura que, casualitats de la vida, has hagut d'emprendre tu tot sol. 

Amb un somriure, recordes com vas haver de creuar el país, fer escala a l'altra punta del continent i dormir en l'escassa comoditat d'una butaca d'aeroport per retrobar-te, de nit i a crits, en un aeroport petit i atapeït de gent. Revius instants, somriures i abraçades i desitges que els mesos segueixin volant per acostar-vos de nou. Tens fam de petites coses, perquè quinze dies d'improvisada lluna de mel al paradís no són suficients ni de bon tros per calmar-ne la fam. Tens ganes d'anar a comprar al súper, sopar una amanida prop de la platja, veure com se us fa de dia escoltant cançons a l'Spotify i, tot i que sembli mentida, tornar a sentir els seus peus freds al llit durant les nits d'hivern. Tens ganes d'Ella, d'abraçar-la fins cansar-te'n i desitges, més que mai, que, com diu en Llach en una de les teves cançons preferides, la vida us doni un camí ben llarg.

Les ganes no te les treu ningú, però ara, que ja has sortit del túnel i veus la claror que estaves esperant, que la primavera s'acosta i els dies es fan més llargs, comences a tenir menys pressa per arribar a la meta i et comences a deixar arrossegar per la corrent, adonant-te que ja gairebé has deixat de remar. Potser perquè saps que queda poc per tornar a abraçar a aquells a qui estimes i, per fi, deixar-los de veure en una petita pantalla. Potser, perquè estàs començant a gaudir del camí, de cada pas de l'aventura en la que fa gairebé un any et deies a tu mateix: "Llença't!".

Viva Las Vegas

Viure estressat als EUA també té les seves coses bones: quan agafes les vacances, per curtes que siguin, les agafes amb ganes. Amb moltes ganes.

Així que, sense pensar-t'ho gaire, et lies la manta al cap i et compres un bitllet d'avió a algun dels destins turístics als que mai haguessis dit que viatjaries i que, ara, per aquelles casualitats del destí, tens a tocar dels dits.

Fa uns mesos, gairebé a principi de curs, vaig estar a Washington. Hi vaig anar amb uns quants profes com jo, un grup d'amics improvisats que s'han embarcat en aquesta bogeria que està resultant ser mestre a Amèrica.

Washington és una ciutat que val la pena visitar, monumental i petita a la vegada, amb un estil europeu que als expatriats com nosaltres ens acosta una mica a casa. I més si vius a Houston, que no deixa de ser un polígon industrial de mides descomunals! Sí, és cert, amb un munt d'activitats i molta vida, no cal negar-ho, però un polígon industrial massiu, al cap i a la fi. Així que, quan veus transports públics i gent que camina pel carrer, sense necessitat d'agafar el cotxe per anar a comprar el pa, gairebé se't salten les llàgrimes de l'emoció.

Però Washington ja queda lluny i va ser un viatge de tres dies a començaments de curs. Les bateries no estaven del tot esgotades.

Aquest cop les piles estaven al mínim i el "break de Thanksgiving" ha arribat just a temps. Ha estat un pont de cinc dies (tres lectius i el cap de setmana) però els he aprofitat com si fes anys que no feia vacances.

Poc ens va importar a la Cristina, a l'Alberto i a mi mateix, que les festes d'Acció de Gràcies siguin l'antesala de l'esperit nadalenc. És a dir, festes de guardar, que s'han de compartir amb la familia i els amics i on cal recordar i agrair les coses bones que ens dóna la vida. Primer, perquè nosaltres no tenim familia aquí i, segon i encara més important, perquè les coses bones que ens dóna la vida ara mateix són cinc dies de vacances. Així que, bitllets d'avió i cap a Las Vegas, que hi falta gent!

De fet, dubto que quedés cap mestre espanyol a Houston aquests dies. Tots ens vam anar repartint en grups més o menys organitzats per anar a conèixer món. Un parell cap al nord, els més valents, que van anar al Canadà. Altres al sud, a gaudir de les platges del paradís que és Belice. Fins on jo sé, Washington i New York van ser algunes de les altres ciutats afortunades, però segur que hi van haver molts més llocs i paisos escollits.

El destí era el menys important. El que calia era sortir de casa, oblidar-se de la rutina diaria de l'escola americana, de les files perfectes i inmaculades, gairebé en formació militar, de les cues de nens per anar al bany amb un llibre de contes a la mà, de murs de paraules i de mini-classes de 15 minuts. El que calia era gaudir, desconectar, trencar amb allò que ens estressa i es torna monòton i llarg com un dia sense pa ni pepsicola. Algú coneix algun lloc millor per fer-ho que Las Vegas? Si existeix, a mi, en aquell moment, no se'm va acudir.

Las Vegas és un lloc surrealista. És un parc d'atraccions gegant creat al bell mig del no res, on et pots trobar una muntanya russa al mig del carrer, un imitador d'Elvis decrèpit o un Michael Jackson clavadet a l'original ballant en una cantonada qualsevol. No cal sortir de la ciutat per conèixer món: torre Eiffel, Venècia amb els seus canals i gondolers i, fins i tot, una piràmide d'Egipte són algunes de les meravelles que et pots trobar caminant pel centre, separades totes elles per no més de 2 km de distància. Es tracta d'una ciutat artificial, magnífica i decadent a parts iguals, on màquines escurabutxaques i sexe (que es respira per tot arreu però que s'amaga ocult en la doble moral americana) han conquerit tots i cadascun dels racons que les atraccions hoteleres els han deixat disponibles.

Els que em coneixeu ja sabeu que no sóc gaire ludòpata jo, però en tots aquests dies vaig fer un esforç econòmic i em vaig gastar 1 dòlar al casino (que em va durar uns 3 segons aproximadament i que em va recordar molt gràficament perquè no m'agraden les apostes... je, je, je).

A cap dels tres mosqueters que ens vam ajuntar en aquest viatge, L'Alberto de Madrid, la Cristina de Màlaga i jo, no ens van gaire les maquinetes de joc (sort per mi, perquè sinó m'hagués avorrit molt). Així que, tenint el Gran Canó del Colorado tan a prop, no ens vam poder resistir de fugir de l'espectacle artificial de la ciutat i endinsar-nos a l'espectacle 'non-handmade' que ens oferia la natura.

Quatre hores de viatge en cotxe més tard, et plantes en un dels parcs naturals que has de visitar almenys un cop a la vida. El Gran Canó és espectacular, gegant, inmens i molt acolorit. I el riu Colorado de colorado no en té res, es marró com el Llobregat quan arrossega sediments els dies de pluja (però el riu Colorado sona millor que el riu Marró, és tot una qüestió de màrketing). Bromes a part, el que si que son vermells són els canons, la terra roja i de colors verdosos, taronges, grocs i ocres de les muntanyes que els envolten, i que fan que la visió que en tens de tot plegat sigui única.

Malgrat tot, en el meu cas particular, em va impressionar menys del què esperava, segurament perquè els westerns i les pel.lícules més modernes me l'havien pintat encara més gran, més vermell, més espectacular. Però no us enganyaré, a mida que passen les hores i t'acostumes a l'indret, val a dir que et vas encongint, les parets de roca comencen a semblar-te més i més grans i tu et sents cada cop més i més minúscul. Sens dubte, després de la mini-decepció inicial, te n'adones que es tracta d'una de les imatges naturals, com el glaciar Perito Moreno o les catarates de l'Iguazú, a l'Argentina, més sobrecollidores que has vist mai.

Em va mancar alguna excursió pel parc, en la que recórrer els pedregosos i secs camins sense pressa, contemplant la magestuositat de les parets de roca pelada dibuixant reflexes de mil colors mentre són banyades pels rajos del sol. Em va faltar quedar-m'hi a dormir, una nit al ras, amb una foguera improvisada i un cel estrellat d'estiu esperant a ser contemplat fins que se'm tanquessin els ulls. Però no va poder ser. Fotia un fred que pelava i ni jo, ni tampoc els meus companys de viatge, vam tenir la moral i voluntat suficients per emprendre una aventura d'aquesta magnitud.

Hi tornaré. M'ho apunto a la llista de coses pendents, aquella que em guardo en un calaixet del cor i on m'hi escric les excuses que m'he de dir a mi mateix per tornar a aquells llocs que m'han enamorat...

El clic

Llega un día en que, de la noche a la mañana, baja la temperatura. No mucho, porque no hace ni siquiera frío. Simplemente hace menos calor. Y con ese cambio, aunque minúsculo pero perceptible, parece que todo se apacigua, que la rabiosa vorágine de los primeros meses deja paso a una especie de algarabía controlada que espera al acecho, lista para volar por los aires y ponerlo todo de nuevo patas arriba, como una bomba de relojería programada contra tu voluntad, esperando el momento oportuno para estallar de nuevo, sin previo aviso, y desmontarte la poca organización que has conseguido establecer en tu rutina diaria.

Porque la vida aquí es extraña (como imagino que lo es la vida de todo aquél que deja un país para instalarse en otro con una cultura marcadamente diferente). Parece que, poco a poco, todo va encajando, pero tienes la constante sensación de que te faltan un par de piezas del rompecabezas. Un par de piezas que el fabricante ha olvidado meter en la caja y que te están jorobando el puzzle. Esas dos malditas piezas que están en el medio y en las que todo el mundo pone los ojos para darse cuenta de que la obra no está completa.

Sí. Vives con la sensación que te faltan ese par de piezas y que, aunque las encuentres, nunca vas a ser capaz de encajarlas como Dios manda. Y así pasan las semanas y, casi sin darte cuenta, un día te levantas y resulta que llevas casi tres meses trabajando en una escuela americana. Y sonríes, en una mueca agridulce, porque a pesar de todo, aún no tienes claro cómo funcionan las cosas. Te sientes menos torpe, eso es cierto, pero te sigue faltando la confianza suficiente para pisar con firmeza sobre un suelo que parece que se aguanta sobre una baraja de naipes montada por dos borrachos a les tres de la madrugada en un bar de carretera provincial.

A diferencia de las primeras semanas, ya te has acostumbrado a esa sensación de inseguridad y has aprendido a vivir con ella, como un juanete en el dedo gordo del pie o una tendinitis crónica en la rodilla derecha. Así que ya te empieza a dar un poco igual que te tiemblen las rodillas a cada paso que das. Dirías que hasta te lo tomas un poco a broma, porque sabes que eres un superviviente y que, aunque te cueste admitírtelo a ti mismo, lo estás dando todo por hacer las cosas bien. O, por lo menos, por hacer las cosas como crees que están bien, aunque a la mitad de ellas no les veas mucho (o ningún) sentido. Y carajo, tanto esfuerzo, el karma tiene que compensártelo de algún modo.

Sí. Llega un día en que te da igual si encuentras o no esas dos piezas que te faltan (te gustaría encontrarlas, claro, pero ya barajas todas las posibles opciones) porque sabes que vas a acabar saliendo del paso, aunque sea poniéndole un parche al puñetero rompecabezas. En ese momento algo en tu cerebro hace "clic", y te permites respirar hondo y sonreír, aún teniendo la extraña certeza de que la calma chicha esta a punto de dejar paso a una nueva tormenta de rayos y truenos, de esas que calan hasta los huesos. Porque sabes que, pase lo que pase, vas a estar ahí, al pie del cañón, aguantando bajo la lluvia y apretando los dientes, listo para salir a flote de nuevo.

La impotencia

"Todo esto me tiene que estar sirviendo de algo", repite mi cabeza incansablemente cuando tengo un segundo para tomar aliento y sumergirme en mis propios pensamientos (algo que no pasa nada a menudo desde que he llegado a Houston). Me tiene que estar sirviendo de algo. Seguro. Pero no sé aún para qué.

Mi padre diría que me estoy curtiendo, que me estoy haciendo un hombre (para él siempre seré un adolescente imberbe). Debe ser que el Karma me la está devolviendo por no haber hecho la mili en su época y ahora intenta darme ese par de buenas bofetadas para endurecerme el cutis que me tendría que haber dado años atrás.

Los veteranos nos dijeron (más bien nos advirtieron) que esto sería duro. Muy duro. Y que tendríamos muchas ganas de tirar la toalla. Algunos dicen incluso que, al final, el balance merece la pena (a día de hoy aún no me los creo...). ¡Cuánta razón tenían y qué ingenuo fui al pensar que no podía ser tan malo! Cada día es una batalla, casi perdida, contra las ganas de mandarlo todo a tomar por el saco, sin acuse de recibo y sin remitente, no sea que me devuelvan el paquete.

Cada paso cuesta mucho. Por un lado, porque todo es nuevo y diferente, hasta el punto que tienes la sensación de ser un alien venido de otro planeta o, peor aún, un inútil integral que no sabe hacer la "o" con un canuto. Aquí hay que preguntarlo todo, desde cómo mandar un fax hasta dónde arreglarte el bajo de un pantalón... así que ya os podéis imaginar lo que significa entender y ya no digo encajar (que eso es nivel avanzado) en un sistema educativo completamente diferente. Por otro lado, porque todo resulta difícil y extraño. Vives enfrascado en una sensación de frustración-inseguridad-impotencia constante que, poco a poco, va haciendo mella en tu estado de ánimo, en tu voluntad y en tus ganas de sonreír. No entiendes nada sobre cómo funcionan las cosas aquí, no sabes qué es lo importante, ni cómo cocinar los marrones que se amontonan en cada esquina y todo te parece urgente. Vas perdido. Muy perdido. Cómo si acabaras de nacer y no supieras nada del mundo que te rodea. Eso sí, los cachetes en la nalga del médico de turno para que espabiles y eches unos berridos tampoco faltan. De esos hay varios a diario.

Trabajar 12 horas consecutivas, sábados y domingos incluidos (con 20 minutos para comer en los que también estás currando mientras engulles un bocata), no es una opción, es una necesidad. Y eso sólo para intentar llegar a cubrir una cuarta parte de todas las exigencias que te requieren en la escuela (lo de preparar las clases en profundidad se lo dejo sólo ya a los vampiros...). ¡Ah! Y si entre formaciones casi militares para ir al baño te da tiempo a enseñarles algo a tus alumnos, pues eso es lo que te llevas de sentirte maestro ese día.

Pero... en mi caso particular, a todo el ajetreo laboral hay que sumarle dos golpecitos con el coche en menos de una semana, que conllevan consecuentes reportes policiales, partes varios de compañías de seguro, expulsión del propio seguro por pasar a ser considerado conductor temerario por siniestros repetitivos sin importar cómo han sido estos, dificultad extrema para encontrar otra compañía que te acepte y que no te obligue a vender un riñón para pagar la póliza (a día de hoy aún no la he encontrado) y llamadas, más llamadas (muchas de ellas sin respuesta alguna), dudas y trámites sin resolver que, un mes después de lo ocurrido, aún te dejan con la sensación agridulce de no saber si en algún momento vas a tener que contratar a un abogado....

Os podéis imaginar, pues, que esta aventura está siendo, por el momento, digamos que algo más que entretenida. Un verdadero quebradero de cabeza que está poniendo a prueba mi resistencia emocional, laboral y, hasta cierto punto, espiritual. Mi padre tiene que estar muy orgulloso de mí, porque me estoy curtiendo la tira. A estas alturas tengo la piel que parece esparto.

Pero no todo es malo. Estar aquí también tiene sus cosas buenas (espero no haber descubierto aún la mayoría de ellas, sino que alguien me explique cómo la gente aguanta aquí 3 y 4 años...). He conocido compañeros maravillosos que te ofrecen un hombro donde echar unas lagrimillas (que las ha habido y, muy a mi pesar, seguro volverá a haber), viajes a ciudades a las que nunca hubiera imaginado que podría ir en una escapada de fin de semana (ya habréis visto algunas de mis fotos en Facebook de Washington). Pero sobre todo, amigos que he ido haciendo por el camino y que se están convirtiendo en mi clan, en mi única familia cercana sin la que, seguro, ya hubiera hecho las maletas hace días y me hubiera vuelto a comerme un bocadillo de fuet y un pincho de tortilla.

Hoy llevo un mes currando aquí. ¿Y sabéis que es lo más curioso? Que todo el mundo dice que, a partir de ahora y hasta diciembre, el camino tiene todavía más pendiente... Y yo sigo pensado: "Seguro que todo esto me servirá para algo".

Houston, la paella gegant

Després de 20 hores de viatge, amb una escala de 6 hores a Chicago, Houston et rep en ple mes de juliol amb un cop de puny calent als morros. No hi ha cap altra manera de descriure la sensació de xafogor que sents només trepitjar l'asfalt de la pista d'aterratge. És un ganxo directe, digne dels millors púgils, humit i empalagós, que arrriba sense avisar i que cau a plom sobre les espatlles. Un cop sec, que se t'arrapa i ja no t'abandona en cap moment, com aquells paios babosos que persegueixen a les jovenetes a les discoteques. Estic segur de que el Papa s'ho pensaria dues vegades abans de venir aquí i agenollar-se a besar el terra.

La primera impressió que tens de la ciutat és que has quedat inevitablement atrapat en una inmensa paella. I no només perquè quan surts al carrer, lluny dels aires condicionats, que paradoxalment t'obliguen a dur jersei dins dels edificis (es veu que aquí la temperatura corporal ha evolucionat a un termostat de només dues posicions: infern - pol nord) et fregeixes com un bistec de vedella, sinó també perquè Houston és una autèntica paella valenciana. Una paella formada per una cabdell de carreteres, autopistes, autovies, vies ràpides i circunvalacions capaces de desorientar al millor i més hàbil dels exploradors. El GPS aquí és com l'aigua al desert: la vida.

A més, la paella la completen una barreja de races i cultures procedents de qualsevol indret del món, dominades especialment per la població llatina i afroamericana, que conviuen amb una població blanca autòctona que va en detriment. Colors, olors, sabors i idiomes es barregen en una orgia díficil de descriure i de la que sento que m'aniré fent partícip, gairebé sense voler, a mida que passin els mesos en aquestes àrides terres.

A Houston sues com si visquessis en un dia de platja etern. A Houston tremoles perquè fot una rasca dins dels edificis que si el canvi climàtic és culpa de l'home i del seu abús en el consum de recursos, aquí s'ha de començar a pagar penitència. A Houston et perds, et sents petit com un David que no aconsegueix trobar el punt feble d'un Goliat construit a base de pedra i asfalt, que no troba la mida a una ciutat on les distàncies es multipliquen i on cal el cotxe fins i tot per anar al "colmado" de la cantonada a comprar una ampolla de llet desnatada.

Tot i saber que té una data de caducitat, iniciar una nova vida a 14.000 km de casa no resulta gens fàcil, però per sort no estic sol. Durant aquests dies he anat coneixent a una colla de bojos com jo, de professors i mestres espanyols que, com un servidor, han decidit emprendre enguany aquesta aventura de l'educació als EUA i que, gairebé per imposició divina, es convertiran (si no ho són ja) en la meva familia improvisada mentre duri el camí. 

Interrogatoris policials a l'aeroport per culpa de malentesos idiomàtics, pixats infantils dins de cotxes atrapats en interminables embusos de trànsit, cangurs de fills de mecànics mentre el pare de les criatures repara un vehicle que t'ha deixat tirat al bell mig de l'autopista, accidents de cotxe (sense conseqüències greus) mentre viatges a l'altra punta de la ciutat amb un paio que és conegut de l'amic d'un amic i que t'han dit que hi enten de cotxes. Burocràcia per aquí, diners prestats per allà, converses fins a altes hores de la matinada. En fi, un munt d'anècdotes que es comencen a acumular i que fan que aquesta aventura sigui única i sobretot que, com qualsevol altra, pagui la pena.

Tot i així, a mida que passen els dies i vaig veient la llum al final dels tràmits, me n'adono que hi ha una pregunta que em ronda la ment des del primer dia que vaig arribar, o potser des de molt abans, des del dia que vaig decidir venir. Seré capaç de sobreviure aquí? Una pregunta inevitable, insalvable, que, lamentablement, només el temps pot respondre per mi.

Incertesa

Falta menys d'una setmana per tancar les maletes i agafar el vol que em portarà a l'altra banda del planeta i, com si no tingués prou coses al cap, el meu organisme ha decidit confabular-se per fer-me aparèixer una taca negra a una geniva. Una taca que la dentista (i jo també, que sóc un hipocondriac de llibre) ha considerat oportú analitzar abans de marxar. Una taca del tipus "segur que no serà res però, per si de cas, caldria mirar-ho, no fos cas que bla, bla, bla". Una d'aquestes taques, ja m'enteneu, oi? Total, que avui m'he llevat amb 200 euros menys a la butxaca i la cara inflada com un globus.

La veritat és que acollona una mica tot plegat. No només la incertesa dels resultats (que molt possiblement no tindré fins que no hagi aterrat a Houston), sinó també pel vertigen que t'agafa quan deixes enrera tot allò que coneixes per endinsar-te en un territori desconegut. És molt fàcil dir "Caram, quina aventura! T'ho passaràs genial i aprendràs molt de l'experiència!" o "Quina enveja! M'agradaria molt acompanyar-te", però el cert és que quan ets tu qui ho viu en primera persona i es comença a acostar la data assenyalada en vermell al calendari, et comencen a tremolar les cames una mica (o bastant). I llavors recordes a ta mare mirant-te amb aquella cara que només saben fer les mares: "Què coi se t'ha perdut a tu a Texas?! Que no estàs prou bé aquí?!", mentre el teu pare assenteix amb un posat solemne des de segona fila, deixant que sigui la infanteria que es desgasti en l'atac.

Sí. Les paraules savies d'una mare sempre s'han de tenir en compte i, encara que no ho facis, la memòria sempre te les repesca en el moment oportú. Així que aquí estic, amb una pilota de tenis per galta, assegut al sofà de casa dels pares de la Maria, esperant que ella arribi a casa de treballar, pensant com m'ho faré per estar tot un curs lluny d'ella, preguntant-me si la nostra relació a distància d'aquests darrers vuit anys ha estat només un llarg escalfament per poder superar aquesta triatló de l'amor amb èxit i sense trencaments musculars de cor.

Ara mateix, la paraula INCERTESA és la que resumeix millor la situació. Incertesa per tot allò que em trobaré, per desconèixer si caldrà tornar enrera per mirar-me la maleïda taca. Incertesa per no saber si seré prou valent o estaré prou preparat per afrontar els reptes que em depari el camí que he escollit i que avui sento que fa pujada. Incertesa per deixar a qui estimo aquí, a Lleida, a Barcelona, i marxar lluny, molt lluny, fotudament lluny.

Entre tants dubtes em ve al cap la meva professora de psicologia evolutiva de la Universitat, que estava bojament enamorada d'un tal Vigotsky i de la seva "Teoria del Desarrollo Próximo" (era un amor platònic perquè, segons ella ens explicava, ell feia pinta de tenir altres inquietuds menys terrenals). La dona, entusiasmada, no deixaba de repetir a cada classe que per aprendre és imprescindible sortir de la zona de confort, que és aquell espai on es desenvolupa tot allò que ja coneixes i on ets sents còmode. És a dir, l'espai on et sents segur, perquè el domines.

Si em veiés ara, amb la cara inflada, estic segur que aquella professora estaria molt orgullosa (sobretot de saber que entre el centenar de cares de son i havia un paio que la va escoltar durant una estona). No només estic a punt de sortir dels meus dominis, sinó que marxo a l'extrarradi, als barris "xungos" de la zona de confort, allà on tens la sensació que és millor no passejar-hi de nit. I això a ella li hagués encantat. Únicament espero que en Vigotski tingués una mica de raó en això de crèixer quan surts de la teva zona. Confio en que no s'ho hagués inventat tot una nit de borratxera per impressionar a les jovenetes...

P.D. Una setmana després i a poques hores d'agafar el vol, la doctora m'ha enviat els resultats de la prova per email i m'ha confirmat que tot està bé (la cara inflada me l'enduc de record uns dies...). Ja no tinc cap excusa per tornar enrera, així que: som-hi!