Llença't!

Poc a poc, no saps ben bé com, ni quan, ni per què, aquell que estava estirant de la corda que tenies lligada al coll i que gairebé t'estava escanyant, sembla que ha començat a perdre la força i sents que, mica en mica, tornes a respirar amb certa normalitat.

Arriba un dia en que et preguntes què ha canviat. Si t'has fet més fort, més àgil, més eficient o simplement t'has adaptat al sistema i, la veritat, és que no saps què respondre a la teva pròpia pregunta. La sensació que tens és que has patit una espècie de metamorfosi i que, d'alguna manera, has après a autogestionar-te, tot i que, en el fons, saps que no tens ni la més remota idea de què fa que ara puguis plegar de la feina a una hora normal i vegis els dies d’un color molt menys gris. No és que el volum de feina hagi baixat (això sembla impossible) sinó que hi ha moltes coses a les què ja no dones importància. Primer, perquè no la tenen i, segon, perquè ningú altre els la dona i no vols ser l'únic passerell que es deslloma treballant en va. Literalment, hi ha certes coses que te la suen, i altres que saps que has de continuar fent de cara a la galeria, no fos cas que tinguessis una visita inesperada del teu avaluador i t'agafés amb els pixats al ventre.

Perquè aquí, ser mestre, és una perfomance contínua. Des del primer minut de partit entres a formar part d'un show gairebé hipòcrita en el que has d'aprendre a interpretar un paper protagonista que estigui a l'alçada d'una menció d'honor en una fictícia cerimònia d'entrega dels Óscars educatius. El problema és que, quan comença la pel·lícula ningú et diu de què va el partit i quan, ja ben entrada la segona part, te n'adones de que t'has de convertir en l'Anthony Hopkins de torn, ja t'han colat tres o quatre gols en pròpia porta. Això sí, si aconsegueixes encaixar els cops i remuntar el partit, i les teves actuacions arriben a ser dignes del paladar del teu avaluador i de la seva colla, miraculosament, comences a viure tranquil. Llàstima no haver-ho descobert abans, penses.

Això, sempre que el director no es jubili inesperadament a mig curs i que, amb ell, trontollin totes les peces de l'equip directiu com les fitxes d'un dominó gegant que estava esperant que algú els donés un copet per començar a caure una darrera de l'altra. Sin comerlo ni beberlo, de sobte, et veus de nou amb la obligació de tornar a representar la pel·lícula des de la primera escena, sempre amb els mateixos actors però ara, amb un públic completament nou. Només esperes que, si la pel·lícula va tenir una bona crítica la primera vegada, com a mínim sigui prou bona per arribar al juny sense massa entrebancs en aquesta segona versió.

I, mentre esperes que arribi el dia en què el nou avaluador entra a veure el teu espectacle i creues els dits per a què li agradi, te n'adones que el temps passa volant i que fa dos mesos estaves a passant els nadals a Cancún, a l'ombra d'una palmera, acompanyat per Ella, l'única persona amb qui realment compartiries aquesta aventura que, casualitats de la vida, has hagut d'emprendre tu tot sol. 

Amb un somriure, recordes com vas haver de creuar el país, fer escala a l'altra punta del continent i dormir en l'escassa comoditat d'una butaca d'aeroport per retrobar-te, de nit i a crits, en un aeroport petit i atapeït de gent. Revius instants, somriures i abraçades i desitges que els mesos segueixin volant per acostar-vos de nou. Tens fam de petites coses, perquè quinze dies d'improvisada lluna de mel al paradís no són suficients ni de bon tros per calmar-ne la fam. Tens ganes d'anar a comprar al súper, sopar una amanida prop de la platja, veure com se us fa de dia escoltant cançons a l'Spotify i, tot i que sembli mentida, tornar a sentir els seus peus freds al llit durant les nits d'hivern. Tens ganes d'Ella, d'abraçar-la fins cansar-te'n i desitges, més que mai, que, com diu en Llach en una de les teves cançons preferides, la vida us doni un camí ben llarg.

Les ganes no te les treu ningú, però ara, que ja has sortit del túnel i veus la claror que estaves esperant, que la primavera s'acosta i els dies es fan més llargs, comences a tenir menys pressa per arribar a la meta i et comences a deixar arrossegar per la corrent, adonant-te que ja gairebé has deixat de remar. Potser perquè saps que queda poc per tornar a abraçar a aquells a qui estimes i, per fi, deixar-los de veure en una petita pantalla. Potser, perquè estàs començant a gaudir del camí, de cada pas de l'aventura en la que fa gairebé un any et deies a tu mateix: "Llença't!".