Incertesa

Falta menys d'una setmana per tancar les maletes i agafar el vol que em portarà a l'altra banda del planeta i, com si no tingués prou coses al cap, el meu organisme ha decidit confabular-se per fer-me aparèixer una taca negra a una geniva. Una taca que la dentista (i jo també, que sóc un hipocondriac de llibre) ha considerat oportú analitzar abans de marxar. Una taca del tipus "segur que no serà res però, per si de cas, caldria mirar-ho, no fos cas que bla, bla, bla". Una d'aquestes taques, ja m'enteneu, oi? Total, que avui m'he llevat amb 200 euros menys a la butxaca i la cara inflada com un globus.

La veritat és que acollona una mica tot plegat. No només la incertesa dels resultats (que molt possiblement no tindré fins que no hagi aterrat a Houston), sinó també pel vertigen que t'agafa quan deixes enrera tot allò que coneixes per endinsar-te en un territori desconegut. És molt fàcil dir "Caram, quina aventura! T'ho passaràs genial i aprendràs molt de l'experiència!" o "Quina enveja! M'agradaria molt acompanyar-te", però el cert és que quan ets tu qui ho viu en primera persona i es comença a acostar la data assenyalada en vermell al calendari, et comencen a tremolar les cames una mica (o bastant). I llavors recordes a ta mare mirant-te amb aquella cara que només saben fer les mares: "Què coi se t'ha perdut a tu a Texas?! Que no estàs prou bé aquí?!", mentre el teu pare assenteix amb un posat solemne des de segona fila, deixant que sigui la infanteria que es desgasti en l'atac.

Sí. Les paraules savies d'una mare sempre s'han de tenir en compte i, encara que no ho facis, la memòria sempre te les repesca en el moment oportú. Així que aquí estic, amb una pilota de tenis per galta, assegut al sofà de casa dels pares de la Maria, esperant que ella arribi a casa de treballar, pensant com m'ho faré per estar tot un curs lluny d'ella, preguntant-me si la nostra relació a distància d'aquests darrers vuit anys ha estat només un llarg escalfament per poder superar aquesta triatló de l'amor amb èxit i sense trencaments musculars de cor.

Ara mateix, la paraula INCERTESA és la que resumeix millor la situació. Incertesa per tot allò que em trobaré, per desconèixer si caldrà tornar enrera per mirar-me la maleïda taca. Incertesa per no saber si seré prou valent o estaré prou preparat per afrontar els reptes que em depari el camí que he escollit i que avui sento que fa pujada. Incertesa per deixar a qui estimo aquí, a Lleida, a Barcelona, i marxar lluny, molt lluny, fotudament lluny.

Entre tants dubtes em ve al cap la meva professora de psicologia evolutiva de la Universitat, que estava bojament enamorada d'un tal Vigotsky i de la seva "Teoria del Desarrollo Próximo" (era un amor platònic perquè, segons ella ens explicava, ell feia pinta de tenir altres inquietuds menys terrenals). La dona, entusiasmada, no deixaba de repetir a cada classe que per aprendre és imprescindible sortir de la zona de confort, que és aquell espai on es desenvolupa tot allò que ja coneixes i on ets sents còmode. És a dir, l'espai on et sents segur, perquè el domines.

Si em veiés ara, amb la cara inflada, estic segur que aquella professora estaria molt orgullosa (sobretot de saber que entre el centenar de cares de son i havia un paio que la va escoltar durant una estona). No només estic a punt de sortir dels meus dominis, sinó que marxo a l'extrarradi, als barris "xungos" de la zona de confort, allà on tens la sensació que és millor no passejar-hi de nit. I això a ella li hagués encantat. Únicament espero que en Vigotski tingués una mica de raó en això de crèixer quan surts de la teva zona. Confio en que no s'ho hagués inventat tot una nit de borratxera per impressionar a les jovenetes...

P.D. Una setmana després i a poques hores d'agafar el vol, la doctora m'ha enviat els resultats de la prova per email i m'ha confirmat que tot està bé (la cara inflada me l'enduc de record uns dies...). Ja no tinc cap excusa per tornar enrera, així que: som-hi!