La impotencia

"Todo esto me tiene que estar sirviendo de algo", repite mi cabeza incansablemente cuando tengo un segundo para tomar aliento y sumergirme en mis propios pensamientos (algo que no pasa nada a menudo desde que he llegado a Houston). Me tiene que estar sirviendo de algo. Seguro. Pero no sé aún para qué.

Mi padre diría que me estoy curtiendo, que me estoy haciendo un hombre (para él siempre seré un adolescente imberbe). Debe ser que el Karma me la está devolviendo por no haber hecho la mili en su época y ahora intenta darme ese par de buenas bofetadas para endurecerme el cutis que me tendría que haber dado años atrás.

Los veteranos nos dijeron (más bien nos advirtieron) que esto sería duro. Muy duro. Y que tendríamos muchas ganas de tirar la toalla. Algunos dicen incluso que, al final, el balance merece la pena (a día de hoy aún no me los creo...). ¡Cuánta razón tenían y qué ingenuo fui al pensar que no podía ser tan malo! Cada día es una batalla, casi perdida, contra las ganas de mandarlo todo a tomar por el saco, sin acuse de recibo y sin remitente, no sea que me devuelvan el paquete.

Cada paso cuesta mucho. Por un lado, porque todo es nuevo y diferente, hasta el punto que tienes la sensación de ser un alien venido de otro planeta o, peor aún, un inútil integral que no sabe hacer la "o" con un canuto. Aquí hay que preguntarlo todo, desde cómo mandar un fax hasta dónde arreglarte el bajo de un pantalón... así que ya os podéis imaginar lo que significa entender y ya no digo encajar (que eso es nivel avanzado) en un sistema educativo completamente diferente. Por otro lado, porque todo resulta difícil y extraño. Vives enfrascado en una sensación de frustración-inseguridad-impotencia constante que, poco a poco, va haciendo mella en tu estado de ánimo, en tu voluntad y en tus ganas de sonreír. No entiendes nada sobre cómo funcionan las cosas aquí, no sabes qué es lo importante, ni cómo cocinar los marrones que se amontonan en cada esquina y todo te parece urgente. Vas perdido. Muy perdido. Cómo si acabaras de nacer y no supieras nada del mundo que te rodea. Eso sí, los cachetes en la nalga del médico de turno para que espabiles y eches unos berridos tampoco faltan. De esos hay varios a diario.

Trabajar 12 horas consecutivas, sábados y domingos incluidos (con 20 minutos para comer en los que también estás currando mientras engulles un bocata), no es una opción, es una necesidad. Y eso sólo para intentar llegar a cubrir una cuarta parte de todas las exigencias que te requieren en la escuela (lo de preparar las clases en profundidad se lo dejo sólo ya a los vampiros...). ¡Ah! Y si entre formaciones casi militares para ir al baño te da tiempo a enseñarles algo a tus alumnos, pues eso es lo que te llevas de sentirte maestro ese día.

Pero... en mi caso particular, a todo el ajetreo laboral hay que sumarle dos golpecitos con el coche en menos de una semana, que conllevan consecuentes reportes policiales, partes varios de compañías de seguro, expulsión del propio seguro por pasar a ser considerado conductor temerario por siniestros repetitivos sin importar cómo han sido estos, dificultad extrema para encontrar otra compañía que te acepte y que no te obligue a vender un riñón para pagar la póliza (a día de hoy aún no la he encontrado) y llamadas, más llamadas (muchas de ellas sin respuesta alguna), dudas y trámites sin resolver que, un mes después de lo ocurrido, aún te dejan con la sensación agridulce de no saber si en algún momento vas a tener que contratar a un abogado....

Os podéis imaginar, pues, que esta aventura está siendo, por el momento, digamos que algo más que entretenida. Un verdadero quebradero de cabeza que está poniendo a prueba mi resistencia emocional, laboral y, hasta cierto punto, espiritual. Mi padre tiene que estar muy orgulloso de mí, porque me estoy curtiendo la tira. A estas alturas tengo la piel que parece esparto.

Pero no todo es malo. Estar aquí también tiene sus cosas buenas (espero no haber descubierto aún la mayoría de ellas, sino que alguien me explique cómo la gente aguanta aquí 3 y 4 años...). He conocido compañeros maravillosos que te ofrecen un hombro donde echar unas lagrimillas (que las ha habido y, muy a mi pesar, seguro volverá a haber), viajes a ciudades a las que nunca hubiera imaginado que podría ir en una escapada de fin de semana (ya habréis visto algunas de mis fotos en Facebook de Washington). Pero sobre todo, amigos que he ido haciendo por el camino y que se están convirtiendo en mi clan, en mi única familia cercana sin la que, seguro, ya hubiera hecho las maletas hace días y me hubiera vuelto a comerme un bocadillo de fuet y un pincho de tortilla.

Hoy llevo un mes currando aquí. ¿Y sabéis que es lo más curioso? Que todo el mundo dice que, a partir de ahora y hasta diciembre, el camino tiene todavía más pendiente... Y yo sigo pensado: "Seguro que todo esto me servirá para algo".

Houston, la paella gegant

Després de 20 hores de viatge, amb una escala de 6 hores a Chicago, Houston et rep en ple mes de juliol amb un cop de puny calent als morros. No hi ha cap altra manera de descriure la sensació de xafogor que sents només trepitjar l'asfalt de la pista d'aterratge. És un ganxo directe, digne dels millors púgils, humit i empalagós, que arrriba sense avisar i que cau a plom sobre les espatlles. Un cop sec, que se t'arrapa i ja no t'abandona en cap moment, com aquells paios babosos que persegueixen a les jovenetes a les discoteques. Estic segur de que el Papa s'ho pensaria dues vegades abans de venir aquí i agenollar-se a besar el terra.

La primera impressió que tens de la ciutat és que has quedat inevitablement atrapat en una inmensa paella. I no només perquè quan surts al carrer, lluny dels aires condicionats, que paradoxalment t'obliguen a dur jersei dins dels edificis (es veu que aquí la temperatura corporal ha evolucionat a un termostat de només dues posicions: infern - pol nord) et fregeixes com un bistec de vedella, sinó també perquè Houston és una autèntica paella valenciana. Una paella formada per una cabdell de carreteres, autopistes, autovies, vies ràpides i circunvalacions capaces de desorientar al millor i més hàbil dels exploradors. El GPS aquí és com l'aigua al desert: la vida.

A més, la paella la completen una barreja de races i cultures procedents de qualsevol indret del món, dominades especialment per la població llatina i afroamericana, que conviuen amb una població blanca autòctona que va en detriment. Colors, olors, sabors i idiomes es barregen en una orgia díficil de descriure i de la que sento que m'aniré fent partícip, gairebé sense voler, a mida que passin els mesos en aquestes àrides terres.

A Houston sues com si visquessis en un dia de platja etern. A Houston tremoles perquè fot una rasca dins dels edificis que si el canvi climàtic és culpa de l'home i del seu abús en el consum de recursos, aquí s'ha de començar a pagar penitència. A Houston et perds, et sents petit com un David que no aconsegueix trobar el punt feble d'un Goliat construit a base de pedra i asfalt, que no troba la mida a una ciutat on les distàncies es multipliquen i on cal el cotxe fins i tot per anar al "colmado" de la cantonada a comprar una ampolla de llet desnatada.

Tot i saber que té una data de caducitat, iniciar una nova vida a 14.000 km de casa no resulta gens fàcil, però per sort no estic sol. Durant aquests dies he anat coneixent a una colla de bojos com jo, de professors i mestres espanyols que, com un servidor, han decidit emprendre enguany aquesta aventura de l'educació als EUA i que, gairebé per imposició divina, es convertiran (si no ho són ja) en la meva familia improvisada mentre duri el camí. 

Interrogatoris policials a l'aeroport per culpa de malentesos idiomàtics, pixats infantils dins de cotxes atrapats en interminables embusos de trànsit, cangurs de fills de mecànics mentre el pare de les criatures repara un vehicle que t'ha deixat tirat al bell mig de l'autopista, accidents de cotxe (sense conseqüències greus) mentre viatges a l'altra punta de la ciutat amb un paio que és conegut de l'amic d'un amic i que t'han dit que hi enten de cotxes. Burocràcia per aquí, diners prestats per allà, converses fins a altes hores de la matinada. En fi, un munt d'anècdotes que es comencen a acumular i que fan que aquesta aventura sigui única i sobretot que, com qualsevol altra, pagui la pena.

Tot i així, a mida que passen els dies i vaig veient la llum al final dels tràmits, me n'adono que hi ha una pregunta que em ronda la ment des del primer dia que vaig arribar, o potser des de molt abans, des del dia que vaig decidir venir. Seré capaç de sobreviure aquí? Una pregunta inevitable, insalvable, que, lamentablement, només el temps pot respondre per mi.

Incertesa

Falta menys d'una setmana per tancar les maletes i agafar el vol que em portarà a l'altra banda del planeta i, com si no tingués prou coses al cap, el meu organisme ha decidit confabular-se per fer-me aparèixer una taca negra a una geniva. Una taca que la dentista (i jo també, que sóc un hipocondriac de llibre) ha considerat oportú analitzar abans de marxar. Una taca del tipus "segur que no serà res però, per si de cas, caldria mirar-ho, no fos cas que bla, bla, bla". Una d'aquestes taques, ja m'enteneu, oi? Total, que avui m'he llevat amb 200 euros menys a la butxaca i la cara inflada com un globus.

La veritat és que acollona una mica tot plegat. No només la incertesa dels resultats (que molt possiblement no tindré fins que no hagi aterrat a Houston), sinó també pel vertigen que t'agafa quan deixes enrera tot allò que coneixes per endinsar-te en un territori desconegut. És molt fàcil dir "Caram, quina aventura! T'ho passaràs genial i aprendràs molt de l'experiència!" o "Quina enveja! M'agradaria molt acompanyar-te", però el cert és que quan ets tu qui ho viu en primera persona i es comença a acostar la data assenyalada en vermell al calendari, et comencen a tremolar les cames una mica (o bastant). I llavors recordes a ta mare mirant-te amb aquella cara que només saben fer les mares: "Què coi se t'ha perdut a tu a Texas?! Que no estàs prou bé aquí?!", mentre el teu pare assenteix amb un posat solemne des de segona fila, deixant que sigui la infanteria que es desgasti en l'atac.

Sí. Les paraules savies d'una mare sempre s'han de tenir en compte i, encara que no ho facis, la memòria sempre te les repesca en el moment oportú. Així que aquí estic, amb una pilota de tenis per galta, assegut al sofà de casa dels pares de la Maria, esperant que ella arribi a casa de treballar, pensant com m'ho faré per estar tot un curs lluny d'ella, preguntant-me si la nostra relació a distància d'aquests darrers vuit anys ha estat només un llarg escalfament per poder superar aquesta triatló de l'amor amb èxit i sense trencaments musculars de cor.

Ara mateix, la paraula INCERTESA és la que resumeix millor la situació. Incertesa per tot allò que em trobaré, per desconèixer si caldrà tornar enrera per mirar-me la maleïda taca. Incertesa per no saber si seré prou valent o estaré prou preparat per afrontar els reptes que em depari el camí que he escollit i que avui sento que fa pujada. Incertesa per deixar a qui estimo aquí, a Lleida, a Barcelona, i marxar lluny, molt lluny, fotudament lluny.

Entre tants dubtes em ve al cap la meva professora de psicologia evolutiva de la Universitat, que estava bojament enamorada d'un tal Vigotsky i de la seva "Teoria del Desarrollo Próximo" (era un amor platònic perquè, segons ella ens explicava, ell feia pinta de tenir altres inquietuds menys terrenals). La dona, entusiasmada, no deixaba de repetir a cada classe que per aprendre és imprescindible sortir de la zona de confort, que és aquell espai on es desenvolupa tot allò que ja coneixes i on ets sents còmode. És a dir, l'espai on et sents segur, perquè el domines.

Si em veiés ara, amb la cara inflada, estic segur que aquella professora estaria molt orgullosa (sobretot de saber que entre el centenar de cares de son i havia un paio que la va escoltar durant una estona). No només estic a punt de sortir dels meus dominis, sinó que marxo a l'extrarradi, als barris "xungos" de la zona de confort, allà on tens la sensació que és millor no passejar-hi de nit. I això a ella li hagués encantat. Únicament espero que en Vigotski tingués una mica de raó en això de crèixer quan surts de la teva zona. Confio en que no s'ho hagués inventat tot una nit de borratxera per impressionar a les jovenetes...

P.D. Una setmana després i a poques hores d'agafar el vol, la doctora m'ha enviat els resultats de la prova per email i m'ha confirmat que tot està bé (la cara inflada me l'enduc de record uns dies...). Ja no tinc cap excusa per tornar enrera, així que: som-hi!